El director i productor de fama internacional Antoni Isasi-Isasmendi va morir el dijous 28 de setembre a Eivissa a l’edat de 90 anys. El gran cineasta explica a les seves memòries que la seva primera vegada al cinema va ser de nen com a venedor de caramels. En un reportatge per La Vanguardia, parlava de la seva infància dient:
“No vaig anar a escola. Va ser la meva mare qui em va ensenyar tot el que sé. Era actriu i jo l’acompanyava a les actuacions pels pobles (d’on de vegades havíem de sortir fugint per no poder pagar la pensió) i també anava amb ella a l’estudi de doblatge en el qual col·laborava. Tinc grans records d’aquella època… malgrat les penúries i la gana.”
Els inicis de Isasi-Isasmendi al cinema
Isasi va començar a treballar al cinema com doblador de nens en els estudis ‘Veu d’Espanya’, a Barcelona. Allí passaria a treballar en sales de muntatge, convertint-se en poc temps en un dels més destacats muntadors de l’època. Guionista i muntador d’una pel·lícula tan rellevant en l’àmbit del cinema policíac barceloní dels 50 com ara Apartado de Correos 1.001 (1950) de Julio Salvador, Isasi-Isasmendi va debutar com a director adscrivint-se a aquesta estètica.
D’altra banda, la reflexió i la regressió que va realitzar al llarg de la seva carrera sobre la Guerra Civil va ser acollida en diferents tons, Tierra de todos (1962) va rebre un acolliment molest per part del govern de l’època però una ovació de la intel·lectualitat francesa i alemanya. Això li va permetre debutar a nivell internacional, amb lliuraments com ‘La máscara de Scaramouche’ o ‘Un verano para matar’. El mateix Quentin Tarantino va incloure un fragment de la banda sonora de “Un verano para matar” en la seva gran obra “Kill Bill Vol.2”
Antonio Isasi, que va passar de guionista a director, va assegurar “utilitzant el muntatge he resolt molts problemes en els rodatges, amb els actors nord-americans per exemple. I vaig dirigir Las Vegas 500 millones, que és una pel·lícula d’acció trepidant, sense moure la càmera, solament en plànols fixos. Em sento orgullós d’això. I no se’n va adonar ningú”.
Antonio Isasi va crear la seva pròpia productora i, després de dirigir i produir diverses pel·lícules d’àmbit nacional, com a ‘Terra de tots’ (1962), va realitzar unes altres de difusió internacional com ‘La máscara de Scaramouche’ o ‘Un verano para matar’. ‘El perro’ va ser una altra de les coproduccions internacionals destacades a la seva carrera.
Una premiada trajectòria
Entre els premis rebuts, l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya li va concedir en la seva XIV edició el Goya d’Honor per la seva destacada aportació al cinema. En una gala molt emotiva, en què es va fer un homenatge a la seva trajectòria, el premi va ser lliurat per la seva filla María Isasi i Luis García Berlanga, director de l’Acadèmia.
Era posseïdor de l’Encomienda de Isabel La Católica i va ser distingit com a Oficial de l’Ordre del Mèrit Civil. Així mateix, era posseïdor de la Medalla d’Or de l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques d’Espanya. Al 2009 se li va atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat d’Eivissa. A més el director, apareix com a repartiment en un documental sobre la revolució turística a Eivissa i Formentera, La Revolució Turística (2014), dirigit per Rafael i Pablo Alcántara.
El Festival Internacional de Cinema d’Eivissa, va homenatjar a principis d’aquest any al director, lliurant-li un bust pels seus treball i compromís. Antonio Isasi-Isasmendi va rememorar com va arribar a la illa fa gairebé 84 anys, en 1933, quan era un nen d’amb prou feines sis anys. També va explicar que no va poder tornar aquí, a «aquest paradís», fins que va deixar de rodar: «Vaig néixer en la Porta del Sol de Madrid, però sempre m’he sentit molt eivissenc. Molt molt molt eivissenc».
Antonio Isasi, un crític, un pensador, un artista d’aquells que parlen a través de les seves obres també va expressar en una entrevista molt intimista para El País que en la seva carrera s’hi havia sentit decebut per exemple, en El aire de un crimen, basat en la novel·la de Juan Benet, assegura que no es va sentir satisfet de la repercussió que va tenir.
“Em sentia cansat i em vaig retirar a Eivissa, on visc molt feliç. Fa 82 anys que vaig anar-hi per primera vegada, amb els meus pares… i em vaig prometre que tornaria. No, ja no vaig al cinema, he perdut l’afició per gairebé tot. L’última pel·lícula que he vist i que m’ha agradat moltíssim és El escritor, de Polanski, però no he tornat. El poc que em queda per viure ho dedico a altres coses, com ara pensar què és la vida, la qual cosa vol dir que m’he convertit en un filòsof barat. Tu saps el que és la vida? Jo, amb l’edat, he canviat per complet la forma de veure el món. La meva vida ha estat meravellosa. He estat molt afortunat, tinc amics estupends, he viatjat per tot el món. Què més es pot demanar?”.