En posts anteriors hem parlat de diferents gèneres de cinema, així com de diferents formats, com els curtmetratges. Aquesta vegada dedicarem un article al cinema documental, una sortida per a l’art activista, o simplement una manera d’aprofundir en el nostre propi coneixement sobre un tema.
La realització de documentals investiga esdeveniments reals, ens presenta comentaris socials, històries individuals i històries col·lectives que formen part de les nostres memòries culturals en el sentit més ampli.
Els documentals poden ser força educatius i, tot i que alguns els consideren de “segona categoria”, fa dècades que existeixen i demanen respecte. De fet, a causa de les situacions adverses que sovint es troben els professionals durant el rodatge, el documental ha portat a la gran pantalla molts invents i recursos que s’utilitzen fins als nostres dies.
Molts experts afirmen que el documental va néixer l’any 1922 amb l’estrena de Nanook of the North de Robert Flaherty. Els primers documentalistes eren tipus aventurers que filmaven allò que veien al seu entorn més proper i en alguns dels llocs més remots de la terra. En els anys següents van sorgir altres directors que van preferir filmar material relacionat amb temes socials, més estretament relacionat amb les seves pròpies experiències, o pel·lícules sobre natura, incloent molts documentals de televisió amb més recursos.
El documental no és un gènere en si mateix, no es basa en un model preexistent. Una cosa que tenen en comú és el seu material d’origen; expliquen la història d’esdeveniments que han passat o estan passant independentment de la pròpia pel·lícula. Els personatges també existeixen fora de la pel·lícula, abans i després.
Aquest és el principal factor que diferencia els documentals de les pel·lícules de ficció, però com que aquest punt és tan important i hi ha tanta diferència entre el material tractat, les tècniques i els mètodes de realització del documental també són radicalment diferents. Això passa amb els documentals que narren esdeveniments passats i els que descriuen esdeveniments que tenen lloc en el moment present.
Un documental que explica la història d’alguna cosa que va passar en el passat arriba a ser després de l’esdeveniment. Utilitza material d’arxiu: imatges, fotografies o gravacions que pertanyen al període en què va tenir lloc l’esdeveniment. També es pot filmar als llocs on van passar els fets, a més de basar la narració en el que han de dir els individus que van estar vius durant el temps i utilitzar el seu testimoni com a fonament. D’altra banda, quan un documental explica la història d’alguna cosa que està passant paral·lelament al rodatge, el treball s’organitza al voltant dels fets a mesura que es desenvolupen. La manera com es desenvolupen els esdeveniments defineix el projecte, què es filma i com.
Dins del cinema documental, trobem diferències de metodologia i temàtica: reportatge o cinema d’observació (filmat en temps real), “cinema verité” (en què el cineasta pot guiar l’acció dels participants), documentals de natura (no podem deixar de banda Cousteau i la seva recerca submarina) i documentals històrics o superrealistes (com a comentari social).
DOCUMENTALS SITUACIÓ A EIVISSA
Després d’aquest repàs al cinema documental, fem una ullada a l’impacte que aquest tipus de cinema ha tingut a Eivissa i als grans projectes que s’han dut a terme a la nostra illa.
L’any 1973 Vera Paints Ibiza in The Sun es va convertir en la primera pel·lícula d’aquest tipus amb imatges d’Eivissa. Es tracta d’un curtmetratge de 19 minuts que parla de l’obra de la dissenyadora nord-americana Vera Neumann i ens mostra llocs com Sa Penya, la Marina i el Puig de Missa de Santa Eulària.
El 1975 s’estrena F for Fake , en què Orson Welles analitza el món de l’art i la falsificació que l’envolta, i Agost (Eivissa. Cròniques d’un ball) [Agost. (Eivissa. La història d’una dansa)], un breu documental que ens endinsa en el món del “ ball pagès ” (dansa popular), una de les expressions culturals més significatives d’Eivissa.
A principis dels anys 2000 la forma documental es va fer cada cop més prolífica. Destacarem A Tale of Two Hippes, un llargmetratge que inclou plans de Vila, els mercats de Sant Miquel i Las Dalias de Sant Carles i Benirràs, a més de diversos locals i bars.
Continuant els deu primers anys del segle XXI, ens trobem Erwin Bechtold. Retrat d’un artista (Erwin Bechtold. Retrat d’un artista), filmada a la casa del pintor de Can Cardona de Sant Carles, i Eivissa terra endins , ( Ibiza Interior Landscapes ) i Al voltant del riu de Santa Eulària ( Nearby the Santa Eularia River ), ambdues relacionades amb la llengua, història i cultura d’Eivissa.
El 2011 es van estrenar diversos documentals filmats totalment o parcialment a l’illa, entre ells Eivissa Occident (Eivissa occidental), Eivissa: Vuelo 602 (Eivissa: Vol 602), un relat del tràgic accident d’avió el 1972, i L’horta de Santa Eulària (El Jardí de Santa Eulària ) d’Enrique Villalonga, que inclou testimonis de diversos eivissencs les vides dels quals han estat vinculades al riu de Santa Eulària.
Més a prop de l’actualitat, trobem obres tan importants com La Revolució Turística dels germans Alcántara, que en el seu documental ens fan un recorregut per la història del turisme, en particular a Eivissa i Formentera. Es tracta d’una pel·lícula molt ben feta que incorpora una gran quantitat de material, i que curiosament s’alimenta d’altres documentals fets anteriorment com F is for Fake , esmentat anteriorment.
Cal fer una menció especial als curts documentals dirigits per Villalonga titulats Aiguallums ( Llums d’aigua ) que ens endinsen en els processos creatius de diferents artistes mentre creen obres d’art.
Si una cosa està clara és que gràcies al cinema documental coneixem esdeveniments, processos i curiositats que nodreixen i desafien la nostra capacitat de pensament crític. Sense aquests treballs audiovisuals que es mantenen fidels a la realitat, ja sigui del passat o del present, no sabríem mai de moltes de les motivacions d’aquells que fomenten el canvi i la creativitat arreu del món.
A Ibiza Film Office us animem a conèixer més sobre els documentals, una font d’inspiració per a les nostres ments i records.