Què ens ve al cap quan pensem en la paraula cinema? Potser és una manera d’entretenir-nos, de passar el temps i, fins i tot, d’escapar un moment de la vida quotidiana. I tot això és cert. Però és important saber que, avui, ha arribat a significar molt més.
Estem parlant d’un concepte que va molt més enllà perquè el cinema és motivació. És inspiració. I en definitiva, es tracta d’un conjunt d’imatges combinades amb el so a través de les quals transmetre missatges, sensacions i valors que -al llarg de la història- han ajudat a la societat moderna a prendre consciència dels diferents problemes socioculturals, apropant-los a la nostra realitat i actuant així com a motor. de canvi.
Són innombrables els llargmetratges que ens han fet reflexionar i han aconseguit plantar una llavor a la nostra ment a través de les històries explicades a la gran pantalla; pel·lícules que ens han emocionat i que ens han fet veure l’altra cara d’una història que ens pensàvem que teníem tan clara… el cas és que la reflexió és quelcom que inevitablement va de la mà del cinema.
Tant si ens commou el seu domini artístic com si ens afecta el seu missatge, no hi ha dubte que les pel·lícules poden deixar un llegat que perduri molt més que la seva projecció. En alguns casos, fins i tot han promogut una transformació social que ha donat lloc a un comportament del món real.

“El gran dictador (1940)”. “Emperador del món, el meu món”, va dir l’actor a la pell del tirà mentre jugava amb un globus terraqüi que li va explotar a la cara.

Font: diezminutos.es

Pel·lícules que han deixat empremta

Volíem fer un petit recull d’algunes pel·lícules que han provocat un canvi en el comportament de la nostra societat d’alguna manera.
“El gran dictador” (1940), la sàtira de Charles Chaplin sobre l’auge del nazisme, va despertar les consciències mostrant al món els horrors que s’estaven produint a Alemanya. El seu discurs final s’ha convertit en part de la història del cinema.
Una altra pel·lícula de la mateixa època però d’un gènere completament diferent és “Bambi” . Després de l’estrena de la pel·lícula d’animació el 1942, el nombre de caçadors es va reduir un 50 per cent, convertint-se així en un símbol de la lluita pels drets dels animals.
Després de l’estrena de “JFK” (1992), el Congrés va començar a dubtar de la desclassificació primerenca dels EUA dels documents relacionats amb l’assassinat de Kennedy.
Tom Hanks va guanyar un Oscar pel seu paper a la pel·lícula “Philadephia” (1993) on va interpretar un personatge que patia sida en un moment en què centenars de persones morien d’aquesta malaltia. Aquesta pel·lícula va ajudar a conscienciar la societat sobre el tema i la pel·lícula va passar a la història.

Filadèlfia (1993).

Font: Filmaffinity

Una altra joia cinematogràfica que aborda el tema de l’homosexualitat és “Trevor” (1994), una pel·lícula commovedora que narra la història d’un nen de 13 anys que va ser marginat i maltractat pels seus companys fins al punt d’intentar acabar amb la seva vida. Després de l’estrena de la pel·lícula, el seu director -amb l’ajuda d’experts en salut mental- va posar en marxa una línia d’atenció a joves amb condició LGTBI.
Passant ara al gènere documental, sempre recordarem l’enrenou provocat per “Super Size Me” (2004) en què Morgan Spurlock es compromet a consumir un mes complet només de McDonalds. L’espectador s’acompanya del seu viatge i veu com això afecta la seva salut física i psicològica. Aquest documental no només va fer repensar la seva alimentació a molta gent sinó que –poques setmanes després de la seva estrena– va donar lloc a un canvi complet de marca per part de la famosa cadena de menjar ràpid que perdura fins als nostres dies (fins i tot van canviar el seu color corporatiu a un verd “més saludable”). .
Coneixeu la ‘Llei Rosetta’ ? “Rossetta” (1999), guanyadora de la Palma d’Or de Cannes , explica la història d’una noia de 17 anys desvalgut que viu en una caravana amb la seva mare alcohòlica i la seva recerca desesperada de feina per fugir de la seva precària situació. Després de la seva estrena, el Parlament de Bèlgica va aprovar la ‘Llei Rosetta’ per protegir els drets dels treballadors adolescents.

“Mar Adentro (El mar a dins)” (2004). Dirigit Alejandro Amenábar i protagonitzat per Javier Bardem.

Font: Filmaffinity

“Mar Adentro” (2004), narra la història de Ramón Sampedro, un tetraplègic que va lluitar durant 25 anys per aconseguir una mort digna i el cas del qual va desencadenar un gran debat social.
Seguint amb exemples del cinema espanyol, hi ha la pel·lícula “Campeones (Campeones)” (2018), guanyadora d’un Goya , que dóna veu i visibilitat a les persones amb discapacitat.

El cinema transforma l’aula

Tots aquests són només alguns exemples de pel·lícules que han fomentat l’aprenentatge i que han sembrat llavors en la societat actual, motivant la humanitat a reflexionar i reconèixer els problemes humans.
El cinema és informació. Es tracta de pensaments, actituds, normes i valors… està format per factors molt importants de diferents àmbits: artístic, social, econòmic, educatiu i cultural.
També estem parlant d’un mitjà didàctic i pedagògic, com afirma Juan Manuel Méndez Garrido, escriptor i investigador sobre consum mediàtic, “els mitjans de comunicació, i en particular el cinema, actuen com a educadors informals”. És a dir, el cinema conté les eines i els criteris essencials necessaris en l’àmbit educatiu, com ara la mirada crítica, l’aprenentatge i l’interès que es requereix per poder comentar sobre un mitjà força formal. Amb les pel·lícules, podem posar-nos a la pell dels actors i actrius i reflexionar sobre les seves accions –decidir si estem d’acord o no– i contemplar què faríem en el seu lloc.

Presentació d’Aulafilm a l’Acadèmia de Cinema. Amb l’objectiu de proporcionar el cinema com a eina d’aprenentatge, tots els centres educatius d’Espanya poden accedir periòdicament a un catàleg de més de cent pel·lícules.

Fonts: fotogramas.es

Saturnino de la Torre, escriptor, investigador i impulsor del Seminari de Cinema Formatiu , aporta una altra raó interessant perquè el paper del cinema va més enllà del mer entreteniment. Afirma que el cinema té una gran influència i poder sobre els espectadors, podent així activar mentalitats i desenvolupar o millorar el comportament dels receptors.
En resum, com conclou Iván Leal, periodista de Columna Cero, “està demostrat que, tot i que hi ha opinions diferents sobre què és el cinema, la veritable essència del setè art és ser un mitjà crític -amb el poder polític, amb el sistema econòmic- i alhora ser un reflex de les desigualtats. de col·lectius que pateixen, i intenten provocar canvis i transformacions que facin progressar una societat”.

Riccioto Canudo, el primer escriptor, poeta i crític cinematogràfic que va descriure el cinema el 1911 com el “Setè Art”.

Font: blogs.20minutos.es

Estem d’acord amb tot el que s’ha dit: el cinema va més enllà de l’entreteniment; és ensenyament, és cultura, és… un motor de canvi.
Vols parlar de més exemples? Afegiu les vostres opinions als comentaris; ens encantarà escoltar-les.