Amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Dona el 8 de març, vam analitzar més de prop el paper que han jugat les dones en la indústria cinematogràfica. Estem veient un nombre creixent de dones en el sector de la publicitat, que expressen la seva consternació pel paper de les dones al cinema i els reptes que s’enfronten per trencar el sostre de vidre i aconseguir posicions de mèrit.
Introducció als rols de gènere
La vàlua d’una persona s’ha de mesurar pel seu nivell d’habilitats i competències (factors biològics) i no a partir de normes culturals (com ara costums i hàbits), com passa sovint a la societat actual. En conseqüència, ens trobem en un estat constant d’homogeneïtzació, pel que fa a la identitat individual, incapaços d’utilitzar les nostres virtuts o habilitats –el que ens fa únics– per destacar entre la multitud.
Sandra Bem, una psicòloga nord-americana coneguda pel seu treball sobre androcentrisme i estudis de gènere, va desenvolupar la teoria de l’esquema de gènere, amb la qual va poder afirmar que “el sexe assignat no és el nucli de la identitat individual”, l’únic que unifica rols i el gènere produeix és un bloqueig en el creixement personal.
Font: eldiario.es
Dones a la indústria cinematogràfica
Històricament, la integració de les dones a la indústria cinematogràfica no ha estat precisament una tasca fàcil. El paper de la dona al cinema es podria resumir en un sol títol: “La percepció que les dones són objectes de desig”. Sabem que això no és el cas actualment, però sovint sembla que ho és. Les dones estan fent tasques secundàries i administratives, malgrat que homes i dones estan igualment equipats per fer les mateixes tasques.
La gran pantalla ha estat tradicionalment liderada per una actitud d’androcentrisme, caracteritzada per la distinció que els homes fan de la realitat entre ells, mentre encasillan les dones, percebent-les com a desviacions del masclisme, del que es considera universal.
Per això la indústria cinematogràfica sempre s’ha interpretat des d’un punt de vista masculí, ignorant el femení. De fet, sembla que gran part de la indústria cinematogràfica gira al voltant dels homes (amb els historiadors només havent explicat la història des de la perspectiva masculina, només podem recollir el que han fet els homes). Fins i tot obres d’autors com Oscar Wilde, escriptor, poeta i dramaturg irlandès, han contribuït a la normalització d’aquesta distinció en els rols de gènere; per exemple, a The Picture of Dorian Gray, apareix la frase següent: “El meu estimat noi, cap dona és un geni. Les dones són un sexe decoratiu. Mai tenen res a dir, però ho diuen amb encant”.
Tanmateix, feministes com Hélène Cixous, professora universitària, escriptora, poeta, dramaturga, filòsofa, crítica literària i retòrica, animen les dones a informar-se d’aquesta realitat perquè puguin començar a canviar el paper femení en la societat i en la història, a través del moviment feminista, destacant que el futur ja no pot estar determinat pel passat.
Dones al cinema: realitat o ficció?
“Les dones fan pel·lícules més íntimes que els homes per raons de pressupost”.
“Si una dona dirigeix una pel·lícula, compensa el fet que estima els cineastes i guionistes masculins”.
“Discriminar un producte cultural –categoritzat com a “per a dones”–, descartant-lo i separant-lo del cinema convencional, el cinema masculí”.
“Les dones estan subjectes a més limitacions i pressions”.
“Les dones creuen que tenen sous més baixos que els homes”.
“Les dones no tenen habilitats de gestió fortes, de manera que se’ls ofereix activitats tàctiques més que estratègiques o de gestió”.
“Els professionals del cinema assumeixen que els homes són millors directors que les dones”.
“No hi ha històries d’homes o dones. El mer concepte de l’enfocament femení (un estereotip sensible o dramàtic) no és real sinó inventat”. – Rachel Bitton
Totes aquestes són frases que, en el seu dia, haurien definit el paper de la dona en la indústria cinematogràfica. Va ser…
Tonteria
Qualsevol pot ser sensible, emocional, comprensiu, feble… Per què només s’associaven dones amb aquests adjectius? Per què les pel·lícules de ciència-ficció es consideraven pel·lícules d’homes i les pel·lícules romàntiques pel·lícules de dones? Potser era hora d’aturar-se i reflexionar, de deixar d’avalar tota mena d’estereotips sobre les dones.
A més, Goffman, sociòleg i escriptor considerat el pare de la microsociologia, va afirmar que les dones “es veuen obligades a ser belles, joves i sensuals, a diferència dels homes, que no estan limitats per estereotips de gènere.
Quan es va produir la Transició, punt d’inflexió pel que fa a les normes socials, va arribar a Espanya una onada ferotge de feminisme que va facilitar la introducció de les primeres dones directores de cinema. Vámonos, Bárbara (Anem, Barbara) va ser la primera pel·lícula feminista de la història del cinema espanyol. I després va venir Pedro Almodóvar, director, guionista i productor de cinema espanyol, la feina del qual va posar les dones en el protagonisme. Aquestes pel·lícules representaven a la perfecció la lluita constant entre tants estereotips i els problemes fonamentals als quals s’enfronten aquests grups dia rere dia.
Font: El Periódico
Posant la mentida al mite…
Històricament, es deia que al cinema hi havia més homes que dones perquè les dones no tenien cultura. Com que no va ser així, l’afirmació es va ajustar per explicar que la indústria cinematogràfica requereix molta habilitat, que es considera associada al masclisme. Segons Jacqueline Cruz, professora universitària i investigadora especialitzada en estudis de gènere, no va ser una gesta fàcil: “El món de l’art no és amable amb les dones”.
Però, va arribar un moment en què cada cop més dones van aconseguir trencar amb el passat: Alice Guy-Blaché, primera cineasta, autora de La Fée aux Choux (La fada de les cols) el 1896; Lois Weber, directora i guionista, pionera en el sistema de polivisió; Lotte Reiniger, directora d’una de les primeres pel·lícules d’animació; Olga Preobrazhenskaya, membre fundadora de l’Institut Gerasimov de Cinematografia el 1919 i Sakane Tazuko, la primera cineasta japonesa de la pel·lícula Hatsu Sugata (Nova roba) de 1936, són només algunes de les moltes dones que van començar a canviar el paradigma incoherent del passat. i que va obrir el camí a les cineastes actuals: Jane Campion, Lina Wertmüller, Sofía Coppola, Kathryn Bigelow, Penny Marshall, Agnés Varda, Andrea Arnold, Barbra Streisand, Julie Dash, Catherine Breillat, Chantal Akerman.
…i ho van aconseguir!
Font: moreliafilmfest